Sona la música. Una orquestra d'aficionats recorre els pobles quan arriba el bon temps. Guanyen quatre duros. Porten camises de coloraines, els cabells lluents i un bronzejat que és signe de l'estiu. La plaça està plena a vessar de gent que es belluga. En el cel, hi ha una oscil·lació de paperines blanques, que s'adiu amb els humans que hi ha en l'empedrat.
Els dos ballen. No s'adonen de l'enrenou que els envolta, de la cridòria dels altres, de les seues presències. Giravolten en l'espai breu d'un parell de rajoles, en què l'univers queda reduït a un tros de món que pot encabir-se en la mesura de les mans esteses. Dos pams per dos pams, els cossos pròxims. No calen camins llargs sota les estreles.
